domingo, 28 de diciembre de 2008

'El padrinet'

Pau Casals era més present que mai avui a la Vil·la Museu que porta el seu nom, al barri marítim de Sant Salvador, al Vendrell. Coincidint amb lel 132è aniversari del seu naixement, s'ha presentat la pel·lícula de l'homenatge que el Vendrell va dedicar al seu fill més il·lustre l'any 1927, recuperada gràcies a la incasable recerca dels professionals que hi treballen.

Se'l veu envoltat de vendrellencs i vendrellenques al balcó de l'Ajuntament, descobrint la placa del carrer que durà per sempre el seu nom, i aquí sí, eufòric i amb una vigorositat extrema, dirigint l'orquestra Pau Casals a la plaça. Un autèntic bany de masses per al mestre, que trenca el tòpic aquell que diu que el profeta no ho és mai a la seva terra. El Vendrell va tenir ocasions, diverses, de mostrar el seu afecte a Pau Casals. Però aquesta, la de l'homenatge, és única perquè està filmada -i és la més antiga filmació que es té de Casals- i la podran visionar moltes generacions futures. La imatge del film és bastant nítida i es distingeixen amb claredat els personatges que acompanyen Pau Casals en un dia tan significat, entre ells, l'alcalde de Tarragona.

La seva neboda, Enriqueta Casals, present avui a l'acte recordava més aviat vagament l'homenatge, i ha preferit centrar el seu discurs en les vivències personals al costat d'"el padrinet" que és com li deien, en família, al mestre.

Ha lamentat que els mitjans de comunicació es facin sempre ressó de la vida professional de Pau Casals, de les relacions que mantenia amb persones i personatges influents, i en canvi hagin oblidat sempre referir-se a la vida familiar, que va ser molt intensa i estreta. La comprenc i l'entenc. Sé però que reivindicar la família en un dia com avui -tenint en compte l'acte de Rouco i els seus amics a Madrid... és que no sabien com celebrar els innocents??!!- no és gaire apropiat, ara bé saber més de la quotidianitat dels grans artistes és una assignatura pendent que tan sols ens poden acostar familiars i amics com l'Enriqueta. Amb passió i devoció, el mite i la persona es fonen en el seu relat, i els oients ho agraïm i de quina manera. Les coses més banals adquireixen una rellevància inesperada...

Avui l'Enriqueta Canals ha satisfet l'interès que jo crec que era compartit entre tots els assistents de saber més del violoncelista Casals. Ha explicat que comprava jocs i joguines als nebots -doncs no va tenir fills-, però que els deixava a casa seva perquè hi anessin i n'aprenguessin jugant amb ell. Ho va fer amb el tennis, amb el ping-pong... I sempre els deia que "la persona que estima la música i practica l'esport, no pot ser dolenta".

I Casals va ser el gran defensor de la pau i la llibertat, de la bondat i de la igualtat, i les notes del seu violoncel van escampar aquest missatge per tot el món... I avui hi hem pensat tots a la Vil·la Museu, mentre que a la platja de Sant Salvador, la llevantada arrissava la mar i removia a un ritme frenètic la sorra...

jueves, 25 de diciembre de 2008

Per a tots els i les qui ho llegiu...


Us desitjo grans moments de felicitat, i molts somriures i bon rotllo pel 2009. Que la llum d'aquest estel us acompanyi en les estones més tristes i desagradables, que també existiran. Bones Festes !

sábado, 13 de diciembre de 2008

De la passió per la terra

Ens uneix un vincle amb la terra que sovint oblidem. És estret i carregat d'emocions. Ahir a Nulles vaig assistir a un interessant debat que em va fer reflexionar-hi. Els ponents:

-Álvaro Palacios (viticultor, Gratallops, Priorat)
-Xavier Safont-Tria (agricultor i regidor, Mataró, Maresme)
-Som lo que sembrem (col·lectiu d’agricultura ecològica, Balaguer, Noguera)

Si s'ha de buscar un denominador comú en les intervencions és sens dubte la passió amb què parlen de la terra i dels productes que dóna: el vi, l'horta, la fruita... La passió és la millor estratègia de màrqueting i venda: creure profundament en allò que fem i transmetre-ho als altres amb romanticisme. Sí, també són importants l'ambició, la formació, el suport social i institucional... Però la base està en els valors. Allò que tant hem perdut en els últims temps en què la moneda ho ha arrassat tot.

Apunto algunes de les idees que vaig retenir:

-La identitat amb la terra és gratuïta. Per què no la fomentem més?
-No sabem el que mengem. D'on venén els enciams i tomàquets del super?
-Hem de fomentar l'alimentació via territori - quilòmetre 0. Les 'celebrities' ho reclamen, nosaltres quan volem menjar bé, també. Busquem la qualitat.
-Compartir enlloc de competir. És una bona pràctica per fomentar el consum del producte local. Que els productors mirin de competir menys i cooperin més entre ells.
-A great classic wine. És el que Álvaro Palacios ha aconseguit amb Les Terrasses, l'Ermita i el Dofí. En el Priorat hi ha trobat la combinació perfecta: misticisme (Scala Dei), paisatge -costers d'accés complicat-, vinyes velles... I així ha pogut emular els vins de gamma alta que altres països com França i Itàlia ja tenien. Va fugir de les grans produccions de La Rioja on tenia un futur segurament assegurat per dur a terme un projecte personal que després de molts esforços ha acabat triomfant.
-El vi encèn l'ànim sobretot aquell que és net de qualsevol producte químic. Diu Palacios que un vi extret directament de la terra manté tots els sabors i olors del sòl, de la vinya, de la lluminositat, de l'aigua...

En definitiva, ahir a Nulles es va reivindicar la terra i els seus productes. Fa falta que s'obri un ampli debat sobre què volem per al sector alimentari, que és bàsic per a la nostra existència.

domingo, 30 de noviembre de 2008

Stop crisi


Estic farta de sentir per tot arreu que estem en temps de crisi. Reconec que la situació econòmica és delicada i que el nombre de persones aturades ha augmentat significativament en els últims mesos, la qual cosa comporta seriosos problemes econòmics a moltes famílies. Però en aquesta situació, no val confiar-ho tot a la sort per tornar a tenir feina, sinó i especialment el que val és la voluntat, l'esforç, la dedicació, el reciclatge... La formació constant i continuada. La gent amb empenta se n'ensurt. En situacions de crisi, també.


Hem de ser optimistes i positius i creure que hi ha possibilitats de recuperació econòmica si hi posem de la nostra part. Perquè la iniciativa privada i l'administració fan esforços a diari per contribuir a dinamitzar l'economia, que és bàsic i fonamental perquè el nostre sigui un país cohesionat. Els cicles econòmics són això, cicles, oscil·lacions a l'alça i a la baixa, i després d'uns anys de bonança no tocava altra cosa que anar avall... Ens queden encara uns mesos, segons els experts, per acabar de tocar fons. I després, la corba començarà a remuntar.
Vull ser optimista i pensar que amb treball i patiment superarem les dificultats. La feina m'ha permès aquesta última setmana constatar que tenim un territori viu i dinàmic, emprenedor, i com a ciutadans hem d'estar a l'alçada de les circumstàncies i adaptar-nos als temps difícils que corren i que ens esperen. Sense tant de lament i sense la perplexitat que alguns ens adjectiven immerescudament. Amb esforç. El mateix que cada dia durant prop de 40 anys ha posat el meu pare per anar a treballar a la construcció. I ara és a l'atur. Des d'aquí l'animo a fer-se valer perquè la societat i jo especialment el necessitem.

miércoles, 5 de noviembre de 2008

Del 'Yes We Can' al 'Hope'


S'inicia una nova era al món amb Barack Obama com a primer president afroamericà dels EUA. La victòria del demòcrata és històrica perquè és el primer negre que arriba a la Casa Blanca, mèrit que fins i tot el patètic Bush s'ha dignat a reconèixer (ja està bé que faci alguna cosa ben feta abans de plegar...). També és històrica perquè ha aconseguit els millors resultats del partit en els últims 40 anys, perquè té una oratòria tan brillant com envejable i una capacitat insultant d'emocionar.

Era fàcil preveure la victòria d'Obama des de fa mesos. Tècnicament ho sabíem per les enquestes, que sempre li han fet costat, i a la pràctica per com ha connectat amb la gent. I al llarg de la interminable campanya, Obama ha demostrat tenir un magnetisme especial per captivar i unir a la seva causa públics molt diversos, més enllà del seu discurs i del seu programa. Crec que el món sencer està avui d'enhorabona i després del Yes We Can s'obre ara una nova etapa marcada pel Hope. L'esperança. Els nord-americans particularment i els ciutadans del món en general estem expectants i tenim confiança perquè s'acompleixin una a una -i no valen excuses- les promeses d'Obama, des de la retirada progressiva de les tropes a l'Iraq, als plans estatals per pal·liar i sortir de la crisi financera més dramàtica de la històrica, compliar amb la paraula d'assegurar la igualtat d'oportunitats i el benestar a tots els ciutadans i territoris dels EUA, potenciar les energies renovables perquè la primera potència mundial no pot estar al marge dels programes d'estalvi i eficiència en l'era post-Kyoto...

Estarem expectants, i amb una particular il·lusió per veure com un president jove i preparat aborda totes aquestes qüestions. Assaborim mentrestant el moment, l'ara i l'avui, que és indubtablement fruït de la intensa lluita que moltes persones anònimes i d'altres de més emblemàtiques com Martin Luter King han fet al llarg de la història. Avui el seu I have a dream agafa més sentit que mai. "Mentre respirem, hi ha esperança..." ha dit Obama. Doncs això, que tot està per fer i que tot és possible com diria Miquel Martí i Pol. Treballar des de l'optimisme és certament gratificant!


Discurs de Barack Obama:

jueves, 23 de octubre de 2008

Per aquest camí no anem bé


Recomano la lectura d'aquest article que avui publiquen l'Òscar Messeguer i l'Ester Valcárcel a l'edició tarragonina d'El Punt. Em sembla inversemblant que en ple segle XXI continuem amb batalletes que semblen del XIX. La millor frase: "Ja hi som, amb les visions municipalistes. Quan tothom s'omple la boca que la tendència metropolitana del Camp de Tarragona és el que realment sembla irreversible"



El nom no fa la cosa


Les discrepàncies per batejar la futura estació del sud de l'aeroport mostren, un cop més, que la històrica i anacrònica rivalitat entre Tarragona i Reus encara no s'ha superat


Semblava que les discrepàncies entre Tarragona i Reus s'havien deixat enrere amb l'objectiu d'abordar els reptes urbanístics i infraestructurals amb una visió conjunta del territori, però les propostes per batejar la futura estació del sud de l'aeroport de Reus, on confluiran els trens d'alta velocitat, el ferrocarril convencional i el tramvia del Camp en un nucli intermodal ferroviari de gran importància, han tornat a posar de manifest que la històrica rivalitat entre les dues ciutats encara no està superada. Després de les discrepàncies entre els dos alcaldes –i això que ara tots dos són socialistes– per incorporar o no el nom de Tarragona o de Reus a la denominació de la futura terminal, ahir va arribar el torn de la Cambra de Comerç reusenca, que va atiar encara més el petit incendi i va anunciar que el nom més indicat és Reus Costa Daurada, tant per a la nova estació com per a l'aeroport. El president de la Cambra, Isaac Sanromà, considera que aquesta és «la millor opció per situar geogràficament aquestes dues instal·lacions». «La marca Costa Daurada té una forta implantació en l'àmbit turístic», manifestava Sanromà, que va afegir que el nom de Reus «és irreversible» perquè els dos equipaments es troben al terme municipal d'aquesta ciutat. Ja hi som, amb les visions municipalistes. Quan tothom s'omple la boca que la tendència metropolitana del Camp de Tarragona és el que realment sembla irreversible i que, per tant, s'ha de pensar i actuar en clau supramunicipal, només cal que un d'ells –Ballesteros va obrir el foc– digui blanc, perquè l'altre digui negre.


BATALLA ENTRE CAMBRES El president de la Cambra de Reus assegurava que aquesta proposta, la seva, s'ha consensuat amb diversos ajuntaments i associacions empresarials i que es continuarà buscant suports, però de moment, per si de cas, ja diu que el nom de Reus és innegociable i, a més a més, s'ha oblidat de comentar la seva iniciativa a la Cambra de Comerç de Tarragona, que més que valorar el nom proposat per la Cambra reusenca va denunciar que aquesta «hagi anunciat el nom d'una infraestructura tan important i que ens afecta a tots de manera unilateral». El president de la Cambra de Tarragona, Albert Abelló, va avançar que pròximament anunciaran la seva proposta, tot i que va deixar clar que aquesta infraestructura «no és únicament de Reus i ens ha d'identificar a distància». És a dir, que les tres cambres de comerç del territori han fet pinya a l'hora de pressionar el govern per demanar infraestructures, però ara resulta que les de Tarragona i Reus són irreconciliables, no per la situació d'una estació de tren que ha de ser clau sinó pel seu nom.


VA COMENÇAR BALLESTEROS Estació Costa Daurada-Tarragona és el nom que l'alcalde tarragoní, Josep Fèlix Ballesteros, vol per a l'estació i la primera proposta que ha exercit de detonant de la guerra de nomenclatures. Les intencions de Ballesteros, expressades en una conferència a Tribuna Barcelona, han fet que les autoritats de Reus sortissin en defensa de la seva ciutat. L'aposta de Ballesteros va agafar de sorpresa l'alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez, que va reconèixer que encara no tenia cap nom pensat, al·legant que s'està treballant «en altres qüestions de major importància», tot i que no es va saber estar de dir que «a ningú se li escapa que l'estació ha de portar el nom del topònim del terme municipal en què està instal·lada».


COSTA DAURADA I PUNT Veient el panorama, el grup municipal de CiU de Reus es va posar les piles per formar part de la nova polèmica i dilluns passat enviaven un comunicat proposant que el nou equipament es digui Ciutat de Reus. La proposta dels convergents reusencs, però, no coincideix amb la dels seus companys de partit de Tarragona, que tot i que encara no s'han parat a pensar un nom per a la nova estació, el seu portaveu, Joan Aregio, manifestava ahir que la denominació hauria de ser «més senzilla» i que amb Costa Daurada n'hi hauria d'haver prou per anomenar el nou equipament.El que sembla clar és que no s'ha escrit l'últim capítol de la polèmica. A més a més, és d'aquelles qüestions en què tothom, i això vol dir tothom, hi pot dir la seva. El nom no fa la cosa, però potser hi ajuda.

domingo, 19 de octubre de 2008

Miró i els títols

Avui he visitat la Fundació Joan Miró, a Barcelona, i he quedat captivada un cop més per l'obra del genial pintor. De Joan Miró en vaig parlar en un post anterior per l'oportunitat única que vaig tenir fa uns mesos de visitar la masia de Mont-roig on hi va passar llargues estades. Alguns dels quadres amb paisatges de Mont-roig com a protagonista els he pogut veure aquest matí. El seu vincle amb el Camp de Tarragona és constant entre anades i vingudes a París i influències artístiques diverses, i així queda reflectit en l'exposició. A la Fundació s'exposen fins i tot retrats de Miró a les platges de Mont-roig en plena efervescència artística, traçant a la sorra dibuixos indesxifrables.

La pintura de Miró dels últims anys, però, és la que més m'agrada. Les dones i els ocells com a motiu i com a inspiració. I els estels. Blaus, vermells i grocs -colors purs- sobre negre i sobre teles interminables. Em fascinen les pintures que a vegades semblen simples i infantils, però que amaguen múltiples interpretacions i lectures a ull de qui les observa.

Al cap ara mateix hi tinc gravada alguna pintura, però cap amb total claredat. En canvi, no he pogut oblidar dos títols, tots dos colpidors per emotiu l'un i per enginyós l'altre: El somriure d'una llàgrima i Cabell perseguit per dos planetes -a la imatge-. Només un gran artista és capaç de fer una obra genial i titolar-la encara amb més genialitat.

sábado, 11 de octubre de 2008

La Berta


La Berta ja ha nascut. Va ser dimecres, 10 minuts abans de les 8 del matí. El part, ni fàcil ni ràpid , però tot va anar bé, que és el que compta. Vaig sentir sonar el mòbil personal sobre les 9 i en veure "Carles Puig " a la pantalla no vaig dubtar gaire: el seu pare -el meu cosí germà- m'anunciava que ja era aquí !! Tinc una nova responsabilitat, però aquesta és la que més em satisfà i més m'omple d'orgull: fer-li de padrina. Espero estar a l'alçada. Dimecres em va emocionar tenir-la als braços i en el mateix moment vaig entendre que això de ser padrina no és tant qüestió d'experiència sinó de voluntat i sentiments. A cada instant penso en com dorm, en com plora, en com mama, en com viu... I en com podré ajudar-la d'ara en endavant a ser feliç... Això de ser padrina és molt gran!

sábado, 4 de octubre de 2008

Drexler m'apassiona


Per reflexionar, per emocionar-se, per apassionar-se... Sempre Drexler... Avui l'he recuperat de l'arxiu. El cedé sona al portàtil i em trasllada al Palau de la Música on el vaig sentir per primer cop en directe. La seva música va directa a la vena, un esclat d'emocions que no he experimentat amb cap altre cantautor... Entre les meves preferides:

En un sistema cerrado, nada se crea, nada se destruye, TODO SE TRANSFORMA... Tu beso se hizo calor, luego el calor, movimiento, luego gota de sudor que se hizo vapor, luego viento que en un rincón de La Rioja movió el aspa de un molino mientras se pisaba el vino que bebió tu boca roja. Tu boca roja en la mía, la copa que gira en mi mano, y mientras el vino caía supe que de algún lejano rincón de otra galaxia, el amor que me darías, transformado, volvería un día a darte las gracias. Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da, nada es más simple, no hay otra norma: nada se pierde, todo se transforma. El vino que pagué yo, con aquel euro italiano que había estado en un vagón antes de estar en mi mano, y antes de eso en Torino, y antes de Torino, en Prato, donde hicieron mi zapato sobre el que caería el vino. Zapato que en unas horas buscaré bajo tu cama con las luces de la aurora, junto a tus sandalias planas que compraste aquella vez en Salvador de Bahía, donde a otro diste el amor que hoy yo te devolvería...... Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da, nada es más simple, no hay otra norma: nada se pierde, todo se transforma.


sábado, 27 de septiembre de 2008

Terra de genis

Gaudí, Miró i Casals tenen un denominador comú més enllà del seu talent mundialment reconegut: el Camp de Tarragona. L'altre dia de camí a Madrid amb el TGV llegia en un article sobre aquesta coincidència que no deu ser casual, perquè la inspiració al geni no li ve del no res. Està clar que Gaudí, Miró i Casals van néixer grans artistes, però el seu entorn -que és el nostre- els va influir de manera determinant en la realització de les seves obres.

Miró va reproduir en els seus quadres els impressionants paisatges que observava des de la masia de Mont-roig. Fa pocs mesos vaig tenir el plaer de visitar-la amb la filla dels masovers que convivien amb Miró. Emocionada ens mostrava cada racó de la casa on l'empremta del pintor era més present que mai: la bata blanca esquitxada de blau, vermell i groc; la correspondència oberta procedent de França; els dibuixos a llapis intactes sobre les parets del taller... I tantes altres coses que s'haurien de posar en valor...

Gaudí, en canvi, és a l'altre costat de la balança. A Reus, malauradament, no en tenim cap obra, però sí un museu que li ret homenatge i està a l'alçada del fill il·lustre més universal. L'arquitectura de Gaudí reprodueix a la perfecció les formes diverses de la natura, la que va contemplar des del mas de Riudoms on tantes hores va dedicar a l'observació. El Gaudí Centre em va descobrir l'arquitectura genial de Gaudí i la persona avançada als seus temps que va ser, preocupat com estava per l'estalvi i la recuperació de l'aigua (al Parc Güell), de la llum i de la ventilació natural a edificis notables. Hi vaig anar dissabte, al Gaudí centre, perquè era imperdonable que encara no l'hagués visitat i perquè després de veure el palau que va construir per al Marquès de Comillas (a Cantàbria), tenia ganes de més.



Em queda aprofundir en l'obra de Pau Casals i espero visitar properament la Casa Museu, però estic convençuda que en la seva música universal també hi va tenir molt a veure el mar pacífic de Coma-ruga.



És el nostre un territori atractiu i potent culturalment que ha donat a la història figures irrepetibles com Gaudí, Miró i Casals, però també altres com Fortuny i el general Prim... per citar-ne dos i de Reus.

jueves, 11 de septiembre de 2008

Llegim diaris?


Els periodistes que hem estudiat a la UAB coneixem bé el “kioskiero”. Hi anàvem a comprar el diari tocades les 12 i amb grans remordiments de consciència després que algun professor – i ja quasi era costum – pronunciés la frase més repetida del curs “ perquè avui, quants de vosaltres heu comprat el diari?”. Era pesat escoltar-ho, però la cançoneta tenia i té la seva importància. Llegir ens fa més independents i més lliures, ens fa crítics, ens dota d’arguments sòlids, ens permet interpretar millor les coses que passen al nostre voltant... Resulta que sempre eren pocs els que cada dia llegien la premsa, i això que estudiàvem periodisme i que erem universitaris. En Tresserres segur que era d’aquests professors que feien la pregunta maleïda i ara molt encertadament anuncia com a conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació una campanya perquè els joves que aquest any en fan 18 tinguin subscripció gratuïta a una publicació. La conselleria ha seleccionat 65 mitjans, entre ells, les edicions locals d’ El Punt i d’El 3 de Vuit, tots dos amb difusió a les comarques de Tarragona, cosa que també celebro.

És cert que tant la ràdio com la televisió han guanyat la batalla a la premsa escrita i són mitjans amb més atractiu per als joves, per això cal que tant l'administració com les publicacions en facilitin l'accés, els primers democratitzant el producte i els segons reiventant-se. Està demostrat que quan el producte s'ajusta a la demanda i als temps que corren n'augmenta el consum, com passa amb els diaris digitals. Ara bé, l'encant del diari escrit i la facilitat de lectura en suport paper són incomparables, sobretot quan tenim temps de llegir i ganes !

martes, 9 de septiembre de 2008

L'Ebre


L'Ebre transcorre majestuós i sense pressa pel nord de la Rioja. És sensacional veure com baixa de tranquil al seu pas pel poble de Briñas o endevinant-lo des del castell de Davalillo, a centenars de quilòmetres de la desembocadura. El vaig descobrir aquest estiu en una curta escapada i vaig pensar que tenia sort de formar part d'un paisatge tan evocador, entre les vinyes verdes i amb el rerafons de la serra de Cantàbria. També és un luxe per a l'Ebre desembocar al Delta, travessar els camps d'arròs, vorejar els canyissars i protegir les colònies de flamencs (que són tan cares de veure !!!).

Fins que no he descobert aquests paisatges, he pensat que l'Ebre era trist i adormit (també les grans avingudes d'aigua i les inundacions a Miravet les vaig descobrir i "patir" més tard com a periodista). Trist i adormit. És el que pensava del riu en veure'l de petita des del cotxe quan viatjàvem entre Riba-roja i Reus, amb certa freqüència. Em resultava poc encisador quan passàvem per Ascó, per Flix... el riu al costat de la indústria.
Ara ja sé que és molt més agradable des d'altres perspectives i òptiques, com tot, i que no és el mateix observar-lo des de la finestreta del cotxe que des de dins seu, fent un passeig en barca per exemple, al Delta, deixant-se portar per la corrent fins arribar a la frontera amb el mar. Incomparable! Com dirien les guies turístiques "un plaer pels sentits".

sábado, 6 de septiembre de 2008

Els inicis


Els inicis sempre són difícils. Però la barreja de vertigen i il·lusió amb un punt d'inconsciència sempre acaba resultant. En això estic ara mateix. Començant un camí llargament volgut però sense saber ben bé quin ha de ser el recorregut. C'est la vie és com aquell diari escrit d'adolescent que fa mandra anar omplint, però que en realitat necessitem per deixar constància dels fets, de les vivències i de les experiències, les que tenim cada dia. El traçat del llapis sobre paper pren ara una altra forma al teclat de l'ordinador. Els temps canvien i a un ritme excessivament ràpid...