domingo, 28 de diciembre de 2008

'El padrinet'

Pau Casals era més present que mai avui a la Vil·la Museu que porta el seu nom, al barri marítim de Sant Salvador, al Vendrell. Coincidint amb lel 132è aniversari del seu naixement, s'ha presentat la pel·lícula de l'homenatge que el Vendrell va dedicar al seu fill més il·lustre l'any 1927, recuperada gràcies a la incasable recerca dels professionals que hi treballen.

Se'l veu envoltat de vendrellencs i vendrellenques al balcó de l'Ajuntament, descobrint la placa del carrer que durà per sempre el seu nom, i aquí sí, eufòric i amb una vigorositat extrema, dirigint l'orquestra Pau Casals a la plaça. Un autèntic bany de masses per al mestre, que trenca el tòpic aquell que diu que el profeta no ho és mai a la seva terra. El Vendrell va tenir ocasions, diverses, de mostrar el seu afecte a Pau Casals. Però aquesta, la de l'homenatge, és única perquè està filmada -i és la més antiga filmació que es té de Casals- i la podran visionar moltes generacions futures. La imatge del film és bastant nítida i es distingeixen amb claredat els personatges que acompanyen Pau Casals en un dia tan significat, entre ells, l'alcalde de Tarragona.

La seva neboda, Enriqueta Casals, present avui a l'acte recordava més aviat vagament l'homenatge, i ha preferit centrar el seu discurs en les vivències personals al costat d'"el padrinet" que és com li deien, en família, al mestre.

Ha lamentat que els mitjans de comunicació es facin sempre ressó de la vida professional de Pau Casals, de les relacions que mantenia amb persones i personatges influents, i en canvi hagin oblidat sempre referir-se a la vida familiar, que va ser molt intensa i estreta. La comprenc i l'entenc. Sé però que reivindicar la família en un dia com avui -tenint en compte l'acte de Rouco i els seus amics a Madrid... és que no sabien com celebrar els innocents??!!- no és gaire apropiat, ara bé saber més de la quotidianitat dels grans artistes és una assignatura pendent que tan sols ens poden acostar familiars i amics com l'Enriqueta. Amb passió i devoció, el mite i la persona es fonen en el seu relat, i els oients ho agraïm i de quina manera. Les coses més banals adquireixen una rellevància inesperada...

Avui l'Enriqueta Canals ha satisfet l'interès que jo crec que era compartit entre tots els assistents de saber més del violoncelista Casals. Ha explicat que comprava jocs i joguines als nebots -doncs no va tenir fills-, però que els deixava a casa seva perquè hi anessin i n'aprenguessin jugant amb ell. Ho va fer amb el tennis, amb el ping-pong... I sempre els deia que "la persona que estima la música i practica l'esport, no pot ser dolenta".

I Casals va ser el gran defensor de la pau i la llibertat, de la bondat i de la igualtat, i les notes del seu violoncel van escampar aquest missatge per tot el món... I avui hi hem pensat tots a la Vil·la Museu, mentre que a la platja de Sant Salvador, la llevantada arrissava la mar i removia a un ritme frenètic la sorra...

jueves, 25 de diciembre de 2008

Per a tots els i les qui ho llegiu...


Us desitjo grans moments de felicitat, i molts somriures i bon rotllo pel 2009. Que la llum d'aquest estel us acompanyi en les estones més tristes i desagradables, que també existiran. Bones Festes !

sábado, 13 de diciembre de 2008

De la passió per la terra

Ens uneix un vincle amb la terra que sovint oblidem. És estret i carregat d'emocions. Ahir a Nulles vaig assistir a un interessant debat que em va fer reflexionar-hi. Els ponents:

-Álvaro Palacios (viticultor, Gratallops, Priorat)
-Xavier Safont-Tria (agricultor i regidor, Mataró, Maresme)
-Som lo que sembrem (col·lectiu d’agricultura ecològica, Balaguer, Noguera)

Si s'ha de buscar un denominador comú en les intervencions és sens dubte la passió amb què parlen de la terra i dels productes que dóna: el vi, l'horta, la fruita... La passió és la millor estratègia de màrqueting i venda: creure profundament en allò que fem i transmetre-ho als altres amb romanticisme. Sí, també són importants l'ambició, la formació, el suport social i institucional... Però la base està en els valors. Allò que tant hem perdut en els últims temps en què la moneda ho ha arrassat tot.

Apunto algunes de les idees que vaig retenir:

-La identitat amb la terra és gratuïta. Per què no la fomentem més?
-No sabem el que mengem. D'on venén els enciams i tomàquets del super?
-Hem de fomentar l'alimentació via territori - quilòmetre 0. Les 'celebrities' ho reclamen, nosaltres quan volem menjar bé, també. Busquem la qualitat.
-Compartir enlloc de competir. És una bona pràctica per fomentar el consum del producte local. Que els productors mirin de competir menys i cooperin més entre ells.
-A great classic wine. És el que Álvaro Palacios ha aconseguit amb Les Terrasses, l'Ermita i el Dofí. En el Priorat hi ha trobat la combinació perfecta: misticisme (Scala Dei), paisatge -costers d'accés complicat-, vinyes velles... I així ha pogut emular els vins de gamma alta que altres països com França i Itàlia ja tenien. Va fugir de les grans produccions de La Rioja on tenia un futur segurament assegurat per dur a terme un projecte personal que després de molts esforços ha acabat triomfant.
-El vi encèn l'ànim sobretot aquell que és net de qualsevol producte químic. Diu Palacios que un vi extret directament de la terra manté tots els sabors i olors del sòl, de la vinya, de la lluminositat, de l'aigua...

En definitiva, ahir a Nulles es va reivindicar la terra i els seus productes. Fa falta que s'obri un ampli debat sobre què volem per al sector alimentari, que és bàsic per a la nostra existència.