viernes, 29 de mayo de 2009

M'interessa

L'ànalisi de la victòria del Barça a la premsa catalana :

L'Avui socialitza l'èxit del Barça "Tots som campions "

La Vanguardia recull l'agraïment dels aficionats a l'equip "Un millón de gracias"

El País sense grans escarafalls apunta a la multitud "Una mara humana recibe a los tricampeones"

El Periódico fa triplet - ja porta dues portades magnífiques - i la d'avui revelant com Guardiola va encoratjar l'equip just abans de sortir al camp, a Roma, remata la bona feina dels últims dies "Els 7 minuts que van canviar la història del Barça" amb foto de Russell Crowe a Gladiator. La mescla Gladiator - Turandot va resultar un èxit; les noves estratègies futbolístiques han quedat ja al descobert

El gran 'pique' Almodóvar- El País :

A Almodóvar no li va agradar gens el tractament periodístic de la presentació a Cannes de "Los abrazos rotos " i en va fer un post al seu bloc. De fet la "mala premsa" a Cannes va ser la gota que va colmar el got, perquè el cronista d'El País ja havia posat un pèl " a parir " la pel·lícula durant l'estrena nacional. El País no va dissimular la incomoditat que el to del bloc d'Almodóvar havia creat a la redacció - especialment a la secció de cultura - i va treure l'artilleria en un article extens i en una nota de defensa del comitè de redacció que venia a dir que el cineasta no accepta crítiques - tot i q són lliures-, i que han estat extremadament generosos amb ell per la molta publicitat que li han fet sempre a les seves pel·lícules. Això entre algun q altre atac més. Avui , Almodóvar hi torna : http://www.pedroalmodovar.es/PAB_ES_12_T.asp


Geir Lundestad, director de l'Institut Nobel de la Pau d'Oslo

Va ser el convidat estrella a l'acte de presentació de la Fundació SER el SER, ahir al Monestir de Santes Creus, Aiguamúrcia. Un marc incomparable -aneu-hi ! els esgrafiats de la plaça ja estan acabats i són magnífics -. Allà que es respira pau , una conferència sobre la pau adquireix més sentit que a cap altre lloc. Realment interessant descobrir en paraules de Lundestad com ha evolucionat i s'ha ampliat el concepte, fins incloure en la llista dels Nobel l'IPCC , els estudiosos del canvi climàtic que auguren un futur desastrós per a molts ciutadans si no ens comprometem totes i tots en la defensa del planeta.

Penso que la cultura de la pau té encara un llarg camí a recórrer, no som tant lluny de la guerra civil espanyola i ja hem viscut a casa episodis dramàtics fruït de noves formes de terrorisme -l'11 M - i a nivell global ja es produeixen exilis a conseqüència dels efectes del canvi climàtic. Aquells qui treballen en la defensa dels drets humans - que són, per sort, molts i amb moltes derivacions - mereixen una distinció com la del Nobel que té una llarga i reconeguda trajectòria, que és exemple per a molts i dignifica cada cop a més.

miércoles, 27 de mayo de 2009

Magnífica portada i editorial d'El Periódico




Avui és el gran dia. El dia marcat en vermell des que va començar la temporada, el dia en què es disputa el partit més esperat, el xoc més apassionant en molts anys, la final de la Champions entre el FC Barcelona i el Manchester United. La cita és a Roma, un escenari colossal que dóna encara més relleu a un partit que paralitzarà Barcelona, Catalunya i, per què no, el món sencer.El futbol s'ha convertit en el fenomen esportiu més mediàtic dels nostres dies. És un llenguatge --com va dir Pier Paolo Pasolini-- que combina la prosa de la combinació i l'estratègia amb l'esclat poètic del gol. És un espai comú en què es troben sensibilitats diferents i diverses cultures unides per l'equació de dues porteries i una pilota. Ho va dir un altre famós escriptor, que també va ser porter, el premi Nobel Albert Camus: "Tot el que sé sobre la condició humana ho vaig aprendre gràcies al futbol". I encara més. Aquesta vegada és una de les agudes reflexions del mític Bill Shakly, que va ser mànager del Liverpool: "Em pregunten si el futbol és una qüestió de vida o mort. No és així: és molt més important que tot això".El futbol és molt més i moltíssim menys que la vida. Aquí resideix el seu encant. Sense deixar de ser un joc, genera passions universals que ens transporten més enllà de la quotidianitat. Sense deixar de ser un atzar, les seves lleis --interpretades per excelsos executants-- generen una cosa molt semblant a la bellesa harmònica. I, al final, el que ens meravella, allò que ens sedueix, és que no deixa de ser, el futbol, aquell joc, aquell atzar que, sent nens, ens va captivar.Amb el futbol juguem a crear bellesa i aspirem que sigui immarcescible. Per això, el futbol també és memòria. En un partit com el d'avui, se senten les veus de l'Hongria de Puskas, Czibor i Kocsis; del Brasil de Pelé i Rivelino; del Torino de Mazzola perdut a la muntanya Superga; de tots els Barça llegendaris (amb Samitier, Kubala i Cruyff), del també llegendari Manchester de Bobby Charlton. Hi són tots --i molts més: Di Stefano, Maradona...-- per assistir al moment epifànic, a l'instant just en què el Déu del futbol decideixi estendre la mà per infondre la gràcia del joc al nou Adam del paradís de la pilota, a aquest Barça de Pep Guardiola cridat a les portes de la glòria.La interpretació que avui publica EL PERIÓDICO a la portada ens trasllada a la capella Sixtina, al fresc de La creació d'Adam, de Miquel Àngel Buonarroti. Per diverses raons. Aquesta és la sisena final de la màxima competició continental que disputa el Barça, i ho fa en un any que serà recordat com el dels sis gols al Santiago Bernabéu. I també perquè en aquesta capella, tan pròxima a l'Stadio Olimpico, es representa el moment sublim, únic, en què el verb transmet els seus dons a l'home. El Déu del futbol, en el nostre cas, s'acosta i insufla la màgia al Pep i al seu equip. És un instant gloriós, adàmic, primigeni. El viurem amb inusitada alegria, amb molta expectació, amb civilitat i amb els nervis a flor de pell. També amb la convicció que, passi el que passi aquesta nit, ja ha nascut --neix avui a Roma-- aquell que ens ve a descobrir les raons fonamentals d'aquest esport. Un Barça que ens transmet plaer, ens dóna consol i ens omple de vida.

sábado, 23 de mayo de 2009

De grans poetes

Jorge Drexler i Mario Benedetti comparteixen molt més que el país d'origen, l'Uruguai. Són poetes en majúscules. El sentiment traspua cada paraula escrita. És emocionant llegir-los perquè fins i tot les síl·labes commouen. Mai em cansaré de les cançons i dels poemes que han signat. La música i la literatura de Drexler i Benedetti són sublims, sense excepció alguna.

Aquesta setmana ens ha deixat Benedetti, el món de les lletres ha quedat orfe d'un dels grans escriptors de la història, però perviurà per sempre més a través dels seus poemes i escrits, i altres en prendran el relleu. O el reescriuran o el recitaran... M'emociona pensar que Drexler pugui musicar algun dia l'obra de Benedetti. Si prepara disc, que m'escolti, per Déu !!! De tota manera, em consola pensar que hi haurà noves cançons - o millor dit, nous poemes - amb patent de l'Uruguai i lírica benedettiana... No es pot demanar més.

"Se aprende en la cuna, se aprende en la cama, se aprende en la puerta de un hospital. Se aprende de golpe, se aprende de a poco y a veces se aprende recién al final. Toda la gloria es nada. Toda vida es sagrada " Jorge Drexler

"Después de todo, la muerte es solo un síntoma de que hubo vida" Mario Benedetti

lunes, 11 de mayo de 2009

Ja en tinc 30 !


Hi he arribat (fa uns dies ) gairebé sense adonar-me'n, però és un plaer fer anys, i a cada any ho serà més. Penso que viure és quelcom que no apreciem justament perquè vivim. Quina contradicció! Celebrem els bons moments però no els valorem fins que arriben els dolents... O quan ens aturem a pensar-hi, com ara.

La vida passa massa depressa i oblidem que la felicitat està feta de petits moments que sempre són irrepetibles, que mai més tornaran, que s'esmunyen com la sorra entre els dits... Petits plaers.

Si faig la vista enrere hi trobo bons i mals moments, però potser pel meu optimisme momentani ara mateix recordo més els bons. I és un luxe poder dir que els he tingut gràcies a la família i/o els amics, que són pocs, però excel·lents.

I començo a pensar (seran els 30 ? ) que hem de donar gràcies per tot allò que tenim. Moltes persones no ho tindran mai... Ni família, ni amics, ni una vida digna, ni salut... Per tant em proposo d'ara en endavant a apreciar-ho una mica més tot, des dels punts horaris de la ràdio que m' interrompen els somnis cada matí al diumenge de festa que plou i que em trenca els plans per anar a la platja... Busquem en aquests moments també la bellesa de viure. Hi és, però cal saber-la trobar.

jueves, 7 de mayo de 2009

Més que poemes

Avui el nou lehendakari del País Basc, Patxi López, ha sorprès a tots renunciant al discurs posterior a la presa de possessió i substituint-lo, molt encertadament, per la lectura de dos poemes.

De contingut i forma senzills, però de bellesa extrema i interessada simbologia. El segon, que reprodueixo a continuació, recorda que cada instant és únic i cada persona irrepetible. El respecte per la diferència és fonamental per construir qualsevol societat i més encara la basca.

El canvi ha arribat a Euskadi i avui ja s'ha manifestat amb les formes que han estat exquisides:


Nada dos veces, de Wislawa Szymborska

Nada sucede dos veces
Y es lo que determina
Que nazcamos sin destreza
Y muramos sin rutina
Ningún día se repite,
Ni dos noches son iguales
Ni dos besos parecidos,
Ni dos citas similares
Entre sonrisas y abrazos
Verás que la paz se fragua
Aunque seamos distintos
Cual dos gotas de agua



http://www.elpais.com/articulo/espana/Patxi/Lopez/promete/cargo/lehendakari/respeto/ley/elpepuesp/20090507elpepunac_1/Tes