sábado, 21 de noviembre de 2009

La Dolce Vita

Llegeixo a la contra d'El País de dissabte "La crisis golpea a quines no la causaron". Ho afirma Helen Clarck, directora dels Programes per al Desenvolupament de Nacions Unides. Totalment d'acord, com allò que algun erudit ha popularitzat sobre la crisi i les seves conseqüències, mentre que en l'època de bonança es privatitzen els beneficis, en períodes de vaques flaques se socialitzen les pèrdues.

M'agrada el que llegeixo però em sobra el dinar d'arròs de llamàntol que periodista, entrevistada i acompanyant comparteixen perquè com tantes altres coses, menjar han de menjar, però èticament el preu que paguen és qüestionable. Parlar de la gana al món i de com les diferències s'han accentuat en els últims anys i de com el món subdesenvolupat és el primer que està patint els efectes del canvi climàtic -ja hi ha refugiats per culpa del clima!! - no pot provocar una bona digestió tot i la suposada suculència del plat.

També durant el cap de setmana he visitat l'exposició World Press Photo 2009 al CCCB. Per descomptat que m'han fascinat les imatges però m'ha disgustat 'disfrutar ' amb captures que immortalitzen moments tan sublims com tràgics, guerres i desastres naturals especialment. Valoro tant o més que el contingut de la fotografia, l'habilitat del fotògraf per retratar expressions, gestos, situacions límit que presuposem i tenim dibuixats a l'inconscient però que ens queden lluny en el món real. És una feina arriscada la seva i emocionalment dura, però totalment necessària per conscienciar-nos que el nostre món té parts molt fosques.

L'estranya condició humana fa que recuperem ràpidament el sentit de la 'dolce vita'. Oblidem amb facilitat les misèries. El que necessitem són motivacions, il·lusions, somnis. Possiblement per això l'inconscient m'ha fet triar una fotografia de passarel·la per resumir la visita a la World Press Photo per bé que m'assalten a cada moment les dels conflictes armats, la injustícia, la intolerància, el dolor... Deia Nietzsche que el món real és molt més petit que el món de la imaginació. Hi afegiria que també és molt més dolorós , per això ens refugiem més en el segon.


sábado, 14 de noviembre de 2009

Confiança

Hi ha dies que no comencen amb grans expectatives i acaben cobrint-se amb escreix. M'ha passat avui. Arribo a casa d'una conferència a Alforja amb motiu dels 30 anys d'ajuntaments democràtics. Quan agafava el camí per tornar a Reus he rebut un mail que res té a veure amb l'acte i que m'ha emocionat sobtadament. No era sentimental. El cas és que no l'esperava i m'ha fet pensar que sempre hi ha algú que pensa en tu i mai ho endevinaries. Gràcies per la recomanació, la tindré a bé aquests dies.

El cas és que torno d'Alforja i puc dir allò que avui aniré a dormir sabent unes quantes coses més. En primer lloc vull donar fe que hi ha regidors - polítics- que treballen incansablement i desinteressadament per fer bé -molt bé - les coses, tot i la crisi i les seves derivades com la manca de recursos econòmics als ajuntaments, i els darrers episodis de corrupció coneguts que han afegit més tones de descrèdit i desprestigi a la política. N'hi ha que hi dediquen tantes hores - físiques i mentals - que per això només ja se'ls hauria d'aplaudir a cada gest i/o idea. I no reben res a canvi, l'únic que els omple les butxaques és la satisfacció de veure com el ciutadà té nous i millors serveis al seu abast. Però a banda de ser grans polítics (i gestors ) que viuen en l'anonimat -això és també un altre mèrit - són persones excel·lents que regalen un tracte immillorable a algú com jo a qui no coneixen pràcticament de res i que conviden a assistir a una conferència.

Capítol a banda mereix la intervenció del conferenciant. Andreu Mayayo ha glossat en un to volgudament informal els últims 30 anys d'història i el paper del municipalisme democràtic, que ha estat cabdal per assolir les quotes de desenvolupament i benestar que tenim al país i a cada poble i ciutat de Catalunya. Entre anècdotes sucoses i una memòria prodigiosa, ha recordat com els primers alcaldes de la democràcia van ser principalment homes, joves de 20 a 30 anys, de professió pagesa, i amb un denominador comú: la il·lusió. Mayayo pronostica que serà difícil de trobar en endavant aquesta esperança d'ara fa 30 anys perquè la precarietat econòmica dels ajuntaments i la corrupció ens distancien de la política. Però caldrà veure-ho, perquè em resisteixo a creure que hi ha poques Núria Parlon. Ella simbolitza millor que ningú aquests dies la regeneració política a Santa Coloma, un municipi tacat per la corrupció que no ho tindrà fàcil per rentar-se la cara. Però si aplica esforç, treball, dedicació i constància se'n sortirà segur, com ho van fer els primers alcaldes de la democràcia quan tot estava per fer "i tot era possible" remataria Martí i Pol. Coincideixo amb l'erudit Andreu Mayayo en què venen uns temps difícils, per als ajuntaments -perquè el finançament obligarà a redimensionar serveis i projectes-, per als polítics -perquè no tots són iguals i cal fer-ho visible -, però també per al conjunt dels ciutadans que ens qüestionem no l'estat democràtic sinó el seu funcionament.
Si pensem que ningú ens representa, no anem enlloc. Hem de superar com sigui aquesta etapa de desafecció i creure que un món millor i més just és possible. Ningú no ens pot demanar la confiança, però s'ha d'acabar recuperant. És cosa de tots. Ja sigui a través d'una una nova llei electoral o la millora del finançament municipal o la intolerància a la impunitat o la justa aplicació dels conceptes legalitat-moralitat, ja sigui una cosa o l'altra, la política ha d'acabar per guanyar el valor perdut. En aquests temps de pessimisme, no va malament tornar a Sèneca i recordar que "quan el sol s'eclipsa per desaparèixer es veu millor la seva grandesa".