miércoles, 16 de marzo de 2011

Estoy aquí de paso, Yo soy un pasajero...


El dia que naixem comencem a morir.

Una veritat incòmoda, sentida en reiterades ocasions.

Som efímers. Imprescindibles. Vulnerables.

El drama del Japó ens ho fa avinent aquests dies.

Però una malaltia greu també.

I no en som prou conscients de les prioritats, fins que n'apareix una d'irrenunciable a combatre.

L'ataquem. Però no passa tot sovint.

Els nostres horitzons i metes són massa lluny.

L'ara no és prioritari.

Reptes a vegades inassolibles. Per excés de desig.

Ens entristim.

Quan nedo, tinc clar l'objectiu.

Però arribo al final i en cerco d'altres.

I no sóc conscient del plaer de cada braçada.

Del silenci.

De l'acolliment.

De l'esclat quan entra el braç a l'aigua. Quan es mouen els peus.

De la respiració que va, ara lenta ara ràpida.

De l'aigua que entra més enllà del llavi.

De la dificultat de les primeres braçades i de la dansa de cos i aigua, a les últimes.

Mullats.

Tornem a néixer. Però continuem sent fràgils.

Inconscients.

Arrisquem.

Fins que morim.