domingo, 10 de abril de 2011

Relat que volia anar a concurs

Va ser a Sant Miquel? Al Santuari de Puigcerver? O bé a Sant Antoni? Tenia un record molt vague de l’on. Poca cosa més li havia quedat gravada que el contrast de la pell calenta fregant una i altra vegada amb un segon cos, encès, i una superfície de pedra agradablement freda. O era marbre? Havia passat massa temps. I a aquelles hores, ja no anava fina. Era negra nit i el so d’orquestra havia quedat enrere. Estels grocs il•luminaven el cel i l’alcohol li feia veure fileres de llums. Milers, que es creuaven. Com una pluja d’estels. I, per algun lloc, s’imposava repetidament una lluna plena. Però era distant, també freda. Res a veure amb el sol que a mitja tarda de l’endemà l’ofegava. Li queia a sobre, com la suor. I l’únic record clar d’aquella nit eren els gemecs. Nítidament també recordava les batusses de mans i cames i peus, i els llavis que es desvivien per besar-se. Suor. Sort de la pedra. O era marbre? – mai en treuria l’aigua clara. Pressa. Crits. Excitació. Gairebé com l’última nit de festa major d’un poble petit, camí de la muntanya. Coets de colors que anuncien la fi. No recordaria mai el lloc prohibit. La lluita del cos a cos d’aquella nit, per sempre, la va guardar precisa. Com també que s’havia llepat abans els dits, al Sopar del Pataco. No li hauria passat mai per alt un nom curiós com aquest. De la mà d’una amiga s’hi va plantar per passar els últims dies de festa major. Però després mai més en va saber res, d’ella. Camins que un dia es deixen de fer plegats. D’ell, tampoc. Després d’aquella nit no en va venir cap altra. De real. D’imaginades, moltes. Cada cop que havia estat entre un altre cos calent i un superfície freda. No sovintejaven. Però quan succeia, sempre la portaven als focs d’artifici i a la pluja d’estels que no va ser. I ara hi havia tornat, tot i ser lluny en quilòmetres i anys, i malgrat estar sola. Un dia de calor insuportable. A ple bat de sol va buscar refugi. Humitat, olor a encens i paraules amb to de sermó. L’espai no li era del tot aliè. Va seure a sentir missa, però el subconscient la duia a la piscina. Nadava a poc a poc. Els peus li anaven intencionadament lents i la meta cada cop s’intuïa més lluny. Als braços els costava entrar a l’aigua, ho feien amb dificultat i el ritme de les respiracions era pausat. Molt lent. No hi havia cap altre moviment a banda del seu. El marcador digital era un aliat del silenci. En vermell, l’hora. I la temperatura. Alta. S’hi va fixar en treure momentàniament el cap de l’aigua per agafar aire. I quan es va capbussar de nou va despertar. Obre els ulls i la cursa en solitari l’ha dut a l’altar, a prendre la comunió. Començava a percebre coses. L’espai que va habitar per una nit. Es va esvanir. I va tocar la mateixa pedra freda de marbre que l’havia fet frissar tota una vida… I ja no va despertar més. Amb el dubte d’on havia trobat vida abans de la mort. Fotografia extreta de: llibres artesans (www.llibres-artesans.com)

No hay comentarios: